[1] Tot el que es dirà en aquestes línies segueix una perspectiva estricta de lege lata és a dir d’acord amb el marc jurídic vigent.
El 18 de juliol de 2024 el TEDH feia pública la STEDH Djeri i altres contra Letònia en què resolia descartar la vulneració del dret a la igualtat (art. 14 CEDH) en relació al dret a l’educació (art. 2 Protocol 1 al CEDH) que plantejaven un grup de famílies russòfones en relació a la llei letona del 2018 que modificava el sistema educatiu per unificar l’educació preescolar i fer de la llengua letona la llengua vehicular majoritària d’aquest cicle educatiu. Aquesta decisió d’Estrasburg culminava una anàlisi gradual que ha anat fent el TEDH sobre el sistema educatiu letó, en què ha tingut l’oportunitat de validar (i per tant d’excloure vulneracions de drets del CEDH) la progressiva unificació i letonització del sistema educatiu primer quant a les escoles públiques (STEDH Valiullina i altres contra Letònia de 14 setembre 2023) i després quant a les escoles privades (STEDH Dzibuti i altres contra Letònia de 16 de novembre 2023).
En totes les sentències es reconeixen com a finalitats legítimes de les mesures “la necessitat de protegir i reforçar el letó, tenint en compte entre d’altres el factor històric del resultat de l’ocupació soviètica”, que cal entendre com a dues justificacions, per una banda la promoció d’una llengua oficial i per l’altra la reparació de la repressió històrica. També ho és “la restauració de la unitat del sistema educatiu per tal de facilitar la igualtat d’oportunitats” en una fórmula de sistema de conjunció lingüística vigent a llocs com Catalunya. En tot això l’alt tribunal només imposa dues condicions 1) la possibilitat de tenir una llengua estrangera en programes de cooperació internacional i 2) la possibilitat d’ensenyar en una altra llengua diferent de la letona les assignatures relatives a una altra llengua i la seva cultura.
Aquests pronunciaments van en la línia de la sentència que sobre Letònia havia dictat el TJUE, un any abans, el 7 de setembre del 2022, en el cas Cilevics -en l’interessant diàleg entre TEDH i TJUE- plantejant que el Dret de la UE no s’oposa a polítiques destinades a defensar i promoure una o diverses llengües oficials d’un estat membre; acceptant que és un mandat del Tractat de la UE i de l’article 22 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. De fet això el TJUE ja ho havia declarat també sobre l’irlandès en el cas Groener (1989), sobre el grafisme lituà en el cas Runevic-Vardyn (2011) i sobre l’holandès en el cas Las (2013). Aquestes consideracions de la justícia europea ens són útils a l’hora de justificar determinades polítiques lingüístiques proteccionistes en l’àmbit de l’educació, de fet els casos català i gallec podrien ser un paral·lel del cas letó si no estiguessin inserits en un estat compost com és el Regne d’Espanya amb dues llengües oficials en aquests territoris.
Aquest és el punt de conflicte i de complexitat del nostre cas (i d’allunyament del supòsit letó): el pes que ha de tenir en el marc educatiu cadascuna de les llengües oficials quan n’hi ha més d’una. La recepció d’aquestes sentències a l’ordenament jurídic espanyol hauria de servir per dotar de continguts diferents la noció d’oficialitat de cadascuna de les llengües oficials perquè la causa de l’oficialitat és diferent (una és llengua oficial pròpia i l’altra és llengua oficial de l’Estat), perquè el factor històric de quaranta anys de dictadura franquista ha estat determinant i perquè les dimensions sociolingüístiques de les dues llengües les col·loquen en posicions diferents. Aquestes tres circumstàncies (causa del reconeixement, història repressiva i present sociolingüístic) haurien de provocar una desigualtat normativa a favor de la protecció de la que és llengua pròpia, reprimida i petita. No ha estat així fins al dia d’avui en què hem topat molt sovint amb uns actors institucionals -principalment jutges estatals- que de forma permanent intenten establir una relació d’igualtat jurídica de les dues llengües en uns paràmetres ideals del que ha de ser l’oficialitat, com si en la realitat les dues llengües es trobessin en punts de partida similars. Com si la llengua fos un fenomen abstracte, estanc, estable i comparable en termes d’igualtat.
D’entrada no està clar que el terme “igualtat” sigui útil en aquest context, des del moment que partim de la idea que els drets lingüístics no han de ser compresos com a drets individuals sinó com a drets col·lectius dels parlants d’una llengua, en la lògica més dels anomenats drets humans de tercera generació (com els drets ambientals o la lluita contra la discriminació de determinats grups vulnerables). En tot cas si haguéssim de fer servir un concepte d’igualtat hauria de ser el concepte d’igualtat promocional que el que busca és un objectiu d’igualtat material com a horitzó i que avala determinades polítiques de promoció positiva.
Com que la llei vigent a Catalunya planteja l’educació íntegrament en català en un únic model educatiu (conjunció), fins fa poc el litigi en el nostre cas s’ha donat en aquesta lògica: individus castellanoparlants que per combatre contextos de promoció de la llengua catalana exigeixen un tracte igual entre llengües. El procediment es desenvolupa contra l’administració catalana i finalment els jutges nacionals espanyols opten per imposar judicialment majors quotes d’ensenyament en castellà.
Fa poc hem introduït, en aquests litigis, un nou factor: els pares majoritaris (catalanoparlants o castellanoparlants o francesoparlants…) que defensen el model d’educació en català. Com a element innovador hem aportat informes pericials de sociolingüistes que expliquen el retrocés del català en termes socials (en els joves, en l’àmbit de la comunicació…) i com és necessària una acció positiva per intentar restablir una posició de mínima salut per a la llengua minoritzada. És a dir nosaltres proposem 1) abordar la qüestió des de dades, estudis, projeccions i informes acadèmics sobre l’evolució del cos dels parlants per 2) objectivar que hi ha un retrocés i una desigualtat material entre llengües 3) que exigeix una acció positiva a favor de la llengua que està més feble.
De moment el resultat no ens ha afavorit gens però resulta curiós que directament no ens han contestat els arguments sociolingüístics. És a dir, ningú ni la part que demana més castellà, ni tampoc el tribunal d’ofici no argumenta tècnicament, en dades, empíricament, quina és la situació real (ni del centre escolar en concret ni del context més supralocal) ni tampoc quines mesures serien convenients per a corregir la tendència. En aquest cas el silenci abona que és una bona estratègia perquè construeix una perspectiva per al dret que és nova i que no pot ser contradita. Alhora, quan els tribunals europeus ens parlen de mesures de promoció que puguin ser avaluades des de la legitimitat d’objectius, idoneïtat i proporcionalitat, la sociolingüística ens proporciona un cànon més o menys objectiu per justificar clarament la proporcionalitat de la mesura.
Ens trobem en un llarg hivern per a les llengües minoritzades en el Regne d’Espanya, no sabem si tot just ens hi endinsem o si estem camí de la primavera, però el que és indiscutible és que el marc europeu està plantejant determinades conclusions en aquest àmbit que no podem deixar que la justícia espanyola no incorpori. Es tracta de recordar que la justícia dels drets humans valida la promoció de les llengües minoritzades en l’àmbit educatiu encara que això signifiqui la desaparició de l’espai d’ensenyament en una llengua que és dominant. Hem d’estirar aquest fil per blindar els sistemes immersius en les respectives llengües minoritzades i ho podem fer no només des de la reivindicació política sinó també des de la protecció que ens dona el dret europeu. Les decisions recents dels tribunals d’Estrasburg i Luxemburg, combinades amb una reparació històrica que encara no hem exigit i amb un bon treball sociolingüístic que ho justifiqui haurien de servir per anar-nos despertant d’aquesta llarga situació en què hem hivernat.
Benet Salellas i Vilar
Avogado e político
